El peix de vidre
Bartomeu Llinàs ha caigut finalment en la temptació. No ha sabut
retenir-se davant el paper en blanc. Com Adam i Eva ha collit la poma de
l’arbre, convençut que la poma conté un esqueix de vida. Escriure té
quelcom de fàustic, de diabòlic. Hauria de dir de demoníac: escrivim
perquè volem guanyar el pam de vida contingut en les paraules, una
alenada d’aire nou, un glop, potser l’últim que ens queda, de perversa
joventut.
Ha escollit el relat breu. En podria dir que ha fragmentat la vida.
Un seguit de vidres retallats que s’ajunten en un calidoscopi, un joc
d’ombres i llums. Diria que ha operat per via de síntesi i el resultat
és aquest aplec de contes escrits amb una pulcritud exemplar. (Del
pròleg de Gabriel Janer Manila)
